Fruit de la crisi
Aquesta matinada, a les 6 hores, he sortit del
meu torn. Malgrat que era la nit del divendres, el servei ha estat tranquil.
Només qüestions rutinàries: un cotxe que es va incendiar, el jovent fent el
brètol... Sí m’ha cridat l’atenció el cas d’aquell home de mitjana edat. Ha
quedat ingressat a la caserna de la guàrdia urbana de Castelldefels.
Si fa no fa tindria la mateixa edat que jo,
però segurament els anys serien l’única cosa que compartiríem. El seu aspecte
era desagradable, amb barba descuidada, els cabells llargs i bruts, la pell
cremada pel Sol i força aprimat. La roba que portava feia molt de temps que
necessitava una rentada i, malgrat que ja començava a fer calor, era més
abundant que el que pertocava per als primers temps de l’estiu. Va prendre
l’actitud previsible en aquests cassos: o bé s’enrabien i cal emmanillar-lo o
bé es deixen portar; aquest últim va ser el nostre cas.
A la nostre ciutat no hi havia gaires
pidolaires; únicament la gitana que parava a la porta de l’església i que
gairebé tothom la ignorava. Són temps de crisi i no és res d’estranyar que es
donin cassos com el que va protagonitzar aquest individu. Van rebre una trucada
d’un bar del carrer Dr. Fleming, queixant-se de que un client s’havia
emborratxat i es negava a pagar, dient que no tenia diners. Per a la meva
activitat com a agent, només es tractava d’un cas rutinari. No va oposar
resistència; fins i tot va ser més cridaner el propietari del bar.
En el moment de completar la fitxa d’ingrés a
comissaria vaig adonar-me que era nascut a la nostra ciutat. Va rondinar quatre
coses, com que la vida li havia anat malament, que havia perdut la seva botiga
i que enyorava els bons temps quan portava el negoci amb la seva mare, morta
feia ja uns anys. Un cop ingressat, vaig tornar amb el meu company a patrullar
per la ciutat. Vam comentar el cas i tots dos vam estar d’acord que aquell pobre home podria haver estat el
nostre cas, sinó haguéssim ingressat en la guàrdia urbana i així tenir una
feina i un sou estables... tant desitjats avui en dia, amb la crua crisi que
sembla que no s’acabarà mai. A la televisió i als diaris no deixen de parlar sobre l’atur, l’euro, les
retallades, les vagues i el tancament d’empreses, però el meu company i jo hem
trobat en aquest detingut la cara més humana i alhora més fosca dels temps
actuals.
Quan he acabat el servei, no he pogut evitar
passar per les dependències d’ingressats i preguntar per ell. El sergent m’ha
deixat xerrar una estona. Ja s’havien anat els efectes de la borratxera, però
ara estava força més abatut, no veia futur en la seva vida i no sabia quins
passos donar per sortir del pou en que es trobava.
Jo em vaig permetre comentar quatre consells,
malgrat que tenia els meus dubtes de que el detingut em fes cas. A mig matí
passava per comissaria tres cops per setmana una assistenta social de
l’Ajuntament, que l’informaria sobre diverses institucions i serveis que
faciliten les necessitats bàsiques de les persones amb problemes similars, com
era poder dutxar-se, tenir com a mínim un menjar calent al dia, poder rentar la
roba... He admirat sempre com hi ha voluntaris de Càritas i altres institucions
que es cuiden d’aquesta gent sense esperar res a canvi. Al mateix temps vaig
dir-li, per tal d’intentar animar-lo, que tots tenim a la vida moments dolents
i que amb una mica de sort ens hem podem sortir. Però, sens dubte, que no
descuidi aquestes petites coses, com són la neteja personal i un menjar, perquè
són la base de la dignitat.
Passats uns mesos he volgut saber com li havien
anat les coses al meu pidolaire. No sé ben bé perquè, ja que de situacions
personals complicades quasi bé cada dia en tenim a la comissaria. Potser el meu
interès ocult està en que em vaig sentir molt identificat amb la seva situació.
Vaig preguntar a serveis socials i a les entitats que se’n dediquen, però ningú
em va saber dir res d’especial. Una fitxa de sol·licitud emplenada just després
de la detenció i res més... Després, cap nova notícia.
Però ahir, dia de Sant Antoni, molts mesos més
tard es va presentar a comissaria un familiar del pobre home. S’interessava per
ell perquè era el seu sant. Ens vam estar intercanviant les nostres
experiències, però hores d’ara ningú de nosaltres sabíem res d’ell. D’una cosa
estàvem segurs: havia abandonat la ciutat perquè Castelldefels no és gaire gran
i per a nosaltres, els guàrdies urbans, era com un pati d’escola, ens
assabentàvem de tot el que passava. Aquest familiar em va dir que no va
entendre mai com no li havia demanat ajut, potser per vergonya o per un orgull
malentès. Ens vam entregar els nostres números de mòbil, per si, potser,
finalment acabàvem sabent alguna cosa, però no teníem gaires esperances.
Soy el Jota, esta es la historia que ganó!:D está muy bien
ResponderEliminar