Sant Jordi 2012

Ésta es mi narración para Sant Jordi

Fruit de la crisi

Aquesta matinada, a les 6 hores, he sortit del meu torn. Malgrat que era la nit del divendres, el servei ha estat tranquil. Només qüestions rutinàries: un cotxe que es va incendiar, el jovent fent el brètol... Sí m’ha cridat l’atenció el cas d’aquell home de mitjana edat. Ha quedat ingressat a la caserna de la guàrdia urbana de Castelldefels.

Si fa no fa tindria la mateixa edat que jo, però segurament els anys serien l’única cosa que compartiríem. El seu aspecte era desagradable, amb barba descuidada, els cabells llargs i bruts, la pell cremada pel Sol i força aprimat. La roba que portava feia molt de temps que necessitava una rentada i, malgrat que ja començava a fer calor, era més abundant que el que pertocava per als primers temps de l’estiu. Va prendre l’actitud previsible en aquests cassos: o bé s’enrabien i cal emmanillar-lo o bé es deixen portar; aquest últim va ser el nostre cas.

A la nostre ciutat no hi havia gaires pidolaires; únicament la gitana que parava a la porta de l’església i que gairebé tothom la ignorava. Són temps de crisi i no és res d’estranyar que es donin cassos com el que va protagonitzar aquest individu. Van rebre una trucada d’un bar del carrer Dr. Fleming, queixant-se de que un client s’havia emborratxat i es negava a pagar, dient que no tenia diners. Per a la meva activitat com a agent, només es tractava d’un cas rutinari. No va oposar resistència; fins i tot va ser més cridaner el propietari del bar.

En el moment de completar la fitxa d’ingrés a comissaria vaig adonar-me que era nascut a la nostra ciutat. Va rondinar quatre coses, com que la vida li havia anat malament, que havia perdut la seva botiga i que enyorava els bons temps quan portava el negoci amb la seva mare, morta feia ja uns anys. Un cop ingressat, vaig tornar amb el meu company a patrullar per la ciutat. Vam comentar el cas i tots dos vam estar d’acord  que aquell pobre home podria haver estat el nostre cas, sinó haguéssim ingressat en la guàrdia urbana i així tenir una feina i un sou estables... tant desitjats avui en dia, amb la crua crisi que sembla que no s’acabarà mai. A la televisió i als diaris no deixen de parlar sobre l’atur, l’euro, les retallades, les vagues i el tancament d’empreses, però el meu company i jo hem trobat en aquest detingut la cara més humana i alhora més fosca dels temps actuals.

Quan he acabat el servei, no he pogut evitar passar per les dependències d’ingressats i preguntar per ell. El sergent m’ha deixat xerrar una estona. Ja s’havien anat els efectes de la borratxera, però ara estava força més abatut, no veia futur en la seva vida i no sabia quins passos donar per sortir del pou en que es trobava.

Jo em vaig permetre comentar quatre consells, malgrat que tenia els meus dubtes de que el detingut em fes cas. A mig matí passava per comissaria tres cops per setmana una assistenta social de l’Ajuntament, que l’informaria sobre diverses institucions i serveis que faciliten les necessitats bàsiques de les persones amb problemes similars, com era poder dutxar-se, tenir com a mínim un menjar calent al dia, poder rentar la roba... He admirat sempre com hi ha voluntaris de Càritas i altres institucions que es cuiden d’aquesta gent sense esperar res a canvi. Al mateix temps vaig dir-li, per tal d’intentar animar-lo, que tots tenim a la vida moments dolents i que amb una mica de sort ens hem podem sortir. Però, sens dubte, que no descuidi aquestes petites coses, com són la neteja personal i un menjar, perquè són la base de la dignitat.

Passats uns mesos he volgut saber com li havien anat les coses al meu pidolaire. No sé ben bé perquè, ja que de situacions personals complicades quasi bé cada dia en tenim a la comissaria. Potser el meu interès ocult està en que em vaig sentir molt identificat amb la seva situació. Vaig preguntar a serveis socials i a les entitats que se’n dediquen, però ningú em va saber dir res d’especial. Una fitxa de sol·licitud emplenada just després de la detenció i res més... Després, cap nova notícia.

Però ahir, dia de Sant Antoni, molts mesos més tard es va presentar a comissaria un familiar del pobre home. S’interessava per ell perquè era el seu sant. Ens vam estar intercanviant les nostres experiències, però hores d’ara ningú de nosaltres sabíem res d’ell. D’una cosa estàvem segurs: havia abandonat la ciutat perquè Castelldefels no és gaire gran i per a nosaltres, els guàrdies urbans, era com un pati d’escola, ens assabentàvem de tot el que passava. Aquest familiar em va dir que no va entendre mai com no li havia demanat ajut, potser per vergonya o per un orgull malentès. Ens vam entregar els nostres números de mòbil, per si, potser, finalment acabàvem sabent alguna cosa, però no teníem gaires esperances.